Fa 25 anys, després de llicenciar-me com a Veterinària a la UAB, el meu somni era acabar envellint com a veterinària rural en qualsevol poblet prop d'on va néixer la meva família, als voltants de Girona.
No obstant això, quan l'organització Veterinaris Sense Fronteres em va oferir anar a treballar per uns mesos a Guatemala, en un projecte de desenvolupament de la seguretat alimentària amb petites famílies camperoles d'escassos recursos, les meves ganes d'aventura em van animar a endarrerir per uns mesos els meus somnis.
Totes les imatges belles de Guatemala que havia trobat a l’atles de casa (Antiga, Tikal, Livingstone,...) no em van preparar per a aterrar a Todos Santos Cuchumatán, al departament de Huehuetenango, en una de les parts més altes i fredes de l'Altiplà. Un lloc on les petites famílies camperoles sobrevivien en aquesta època solament amb la producció de patates i els seus ramats de centenars d'ovelles. Ni tan sols el blat de moro, tan típic de l'alimentació maia, sobrevivia en aquestes altituds.
El meu projecte, que portava escrit en un munt de fulls de paper, deia que, per tal de millorar la seguretat alimentària d'aquestes famílies, era important millorar la producció animal d'ovelles de la regió. Per això, un grup d’experts havia previst portar d'Estats Units uns enormes mascles d'ovelles d'una raça superproductiva nord-americana (Corridale): eren tres vegades més grans que les petites ovelles criolles (així en diuen) que sobrevivien en aquells moments a les comunitats, i per tant donaven tres vegades més carn per menjar i tres vegades més llana per teixir els bells vestits de llana que portaven els todosanteros en aquella època.
La meva feina consistiria en ensenyar-los a cuidar bé d’aquestes ovelles perquè no hi hagués problemes a la seva arribada: una bona alimentació, bones instal·lacions, campanyes de vacunació, etc.
El meu primer taller de formació a un grup de pastors d'ovelles d'una comunitat de Todos Santos anomenada Tzichim era sobre la castració. Calia castrar els mascles criollos perquè només els mascles estrangers deixessin prenyades les petites femelles criolles i, d’aquesta manera, comencessin a néixer millors animals. Recordo bé que vaig arribar a la comunitat amb una gran caixa plàstica plena de medicaments (cicatritzants, antibiòtics, antiinflamatoris,...), instruments de cirurgia perfectament esterilitzats (bisturí, fil de sutura,...) i llibres sobre les millors tècniques de castració que havia après a la universitat.
Vaig començar a explicar la forma correcta de castrar a un grup de 30 pastors d'ovelles, que miraven sorpresos com sortien coses meravelloses de la meva caixa, quan em vaig adonar que un ancià maia que estava assegut darrere del grup murmurava i movia el cap negativament als homes del seu voltant. Em vaig preocupar per només uns minuts, ja que m'havien avisat que algunes persones de les comunitats eren reticents als canvis i al desenvolupament.
Els homes participants em van explicar que aquest ancià era una de les persones que més sabien d'animals a la regió i que, quan tenien algun problema amb les seves ovelles, l’avisaven perquè els ajudés. Aquí vaig aprendre que, a les comunitats maies de l’Altiplà de Todos Santos, no hi havia doctors, ni ginecòlegs, ni veterinaris, però hi havia persones que de generació en generació havien après (per tradició oral) dels seus avis com guarir malalties de persones, dones embarassades i animals amb els recursos que tenien al seu voltant. Se'ls anomenava terapeutes tradicionals als llibres d’antropologia. Em va ensenyar algunes ovelles que ell havia castrat i la veritat és que estaven en molt bones condicions (potser fins i tot millor que les que jo feia).
Quan li vaig preguntar a l'ancià com ho feia, em va treure de la seva butxaca un ganivet de cuina i una bossa amb una pols verda. Era pols de la planta apazote (Chenopodium ambrosoides), una planta molt comuna a la zona que creix de forma silvestre i que no li costava ni un cèntim recollir quan anava camí d'alguna castració.
Aquell dia va canviar la meva vida! Després de rumiar-ho molt, vaig decidir que aquest coneixement que tenia l'ancià, i compartit segurament per molts altres ancians i ancianes al país, no es podia perdre, que era molt valuós, i que no podia ser que no es trobés escrit en cap llibre de veterinària i no s'ensenyés a les universitats (ni tan sols a les universitats guatemalenques).
25 anys després, no em penedeixo de la meva decisió. He conegut altres veterinaris com jo al voltant del món que es dediquen a investigar i promoure una altra forma de producció animal que la que ens ensenyen a les universitats modernes. Una forma molt més amigable amb el medi ambient (perquè només s'utilitzen recursos naturals que hi ha al voltant de les comunitats), una forma molt més saludable (perquè no utilitza químics que després arriben al nostre estómac quan mengem la carn, la llet o els ous), molt més econòmica (perquè són recursos que costen pocs diners), una forma molt més respectuosa amb la cultura i els coneixements ancestrals (perquè no se’n riu dels costums i els valora), una forma que produeix aliments de qualitat (perquè el sabor d'un ou o una gallina criolla no pot comparar-se amb el sabor d'un ou o de la carn produïda industrialment). A tot aquest coneixement en diuen Etnoveterinària, tot i que n’hi ha que diuen que hauríem d’anomenar-lo Ramaderia Ecològica perquè s’entengués millor.
Amb els anys, i amb l'ajuda de molts agrònoms i veterinaris guatemalencs, hem aconseguit que, a la Facultat de Veterinària de Guatemala, els estudiants facin la seva tesi de fi de carrera sobre aquestes plantes. Demostrant que la majoria són tan efectives com l’avi ens deia i, en la majoria de casos, molt millors que el producte químic que recomanem habitualment. També hem tingut el suport de l’ETSEA, que ve cada any per ajudar-nos a demostrar que aquestes races criolles tenen un gran potencial productiu amb petites millores de maneig que proposem.
Tot això ha fet que, finalment, puguem recopilar bona part d'aquest coneixement en els ‘Manuals de Formació en Etnoveterinària’. Són quatre manuals que ensenyen que hi ha altres formes de criar i produir animals. Des de l’alimentació amb concentrats naturals fets amb llavors i herbes de la mateixa comunitat, fins a la medicina feta amb plantes que es troben normalment a la regió.
Sense oblidar les races natives locals i autòctones que cal conservar i protegir, perquè per centenars d'anys s'han adaptat a les condicions del clima, de l’ecosistema i de l’alimentació d'aquestes comunitats, i que en aquestes condicions són molt més productives que qualsevol raça estrangera o produïda en un laboratori. Són ja centenars i centenars de camperols i camperoles que, mitjançant aquests manuals, han aprés que hi ha altres formes de produir aliments d'origen animal.
No està tot fet, encara falta molt per investigar, escriure i difondre. Encara hi ha molt coneixement que està en risc de desaparèixer, i seguim treballant. Però per sort cada vegada som més persones convençudes que aquest és el camí correcte, que el model de producció animal i d’aliments actual no són el millor per a la nostra alimentació, la nostra salut i el medi ambient.
